Descripción
En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins…
Escrita al mateix temps que La plaça del Diamant i publicada pòstumament, La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició. I també la novel·la en què Rodoreda “es burxa més endins d’ella”, com explica Arnau Pons a l’epíleg que clou el volum. I també l’obra de què es va enamorar Obiols, únic lector de Rodoreda mentre ella escrivia: “No em puc treure del cap el poble, la muntanya partida, el soroll del dia, el ferrer… com si es tractés d’un d’aquells somnis inexplicables dels quals un es recorda al cap de molt de temps.” I afegia: “No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.” Avui el jurat de debò que és el públic ho pot veure: La mort i la primavera és un tractat polític, alhora que una de les obres més dolorosament belles que s’hagin escrit.
